13 de Noviembre de 2014
David Mackay (1933-2014)
David Mackay

Vaig conèixer el David fa molts anys, quan encara estava estudiant arquitectura i vaig començar a treballar a MBM. Jo era molt jove i inexpert, me’l mirava amb admiració i respecte, però de seguida es va establir entre nosaltres una bona sintonia, que s’ha mantingut i s’ha anat fent més gran al llarg de tots els anys que hem treballat plegats.

Dels tres socis fundadors d’MBM, el David era el que passava més hores al despatx i el que tenia un contacte més directe amb els arquitectes que hi treballàvem. Això va ser des del meu punt de vista una gran sort. La facilitat que tenia el David per transmetre el que era essencial en el desenvolupament dels projectes, tot i les seves conegudes peculiaritats lingüístiques, em va ajudar molt a entendre què era l’arquitectura. Rigor, però a la vegada joc. Racionalitat però al mateix temps certa frivolitat i diversió. Aquesta virtut li va permetre, com a activitat alternativa, impartir classes i seminaris, tant aquí com a altres països. Sempre tenia una visió positiva dels projectes. Quan sortia un problema, se’n alegrava; de fet, l’estava esperant per poder aportar una resposta que el solucionés i així millorar el projecte. Creia que les solucions per resoldre els problemes que apareixen en els diferents projectes han de respondre a l’Arquitectura, no a un tipus de projecte determinat pel seu ús.

A mesura que van passar els anys ens vam anar coneixent més i més, i d’una relació que va començar de forma estrictament professional va sorgir una amistat que hem mantingut sempre. Hem passat molt de temps junts. Treballant, viatjant, quasi sempre per motius professionals, però amb molts moments i moltes oportunitats per parlar de tots els temes imaginables: política, literatura, música, cine... Recordo sobretot els viatges a Holanda, a la Gran Bretanya, a Alemanya, a Irlanda, a tants llocs que, gràcies a la feina, vam tenir l’oportunitat de visitar i conèixer. De fet, dels llibres que el David va escriure, l’últim tracta de la visió que té de les diverses ciutats que per un motiu o altre han tingut alguna relació amb la seva vida i de les seves experiències en aquestes ciutats. Era una persona amb la qual podies parlar de tot i amb qui no t’avorries mai, que m’ha ensenyat moltes coses, que ha estat un mestre, però sobretot, un amic.

Francesc Gual, Arquitecte
(Article publicat al diari ARA el 13 de Novembre de 2014)


12 de Noviembre de 2014
Mor David Mackay el 12/11/2014
David Mackay Hon FRIAS 1933 – 2014

David Mackay was one of the most influential British architects of the post war period. He was also one of the most charismatic and influential figures in Catalan public life. Somehow, alongside his panoply of achievements, David was also one of the nicest, most self-effacing and fundamentally decent human beings any of us had the privilege to know.

David’s activities stretched from internationally-significant masterplanning and architectural practice to teaching, writing, chairing architectural competitions and award juries and contributions to major international conferences across the globe. He was a brilliant, intuitive designer, a gentle but determined leader of multi-disciplinary teams on major projects, an advisor to senior politicians and governments and a highly regarded leader among his professional peers.

He was also a man of great learning, a voracious bookman, a writer of achievement, a passionate ambassador for his adopted Barcelona and Catalonia, both at home and on the international stage and a trusted friend to many of his fellow architects, an adoring husband and a devoted family man. His was a life of extraordinary achievement.

Born of an Irish father and an English mother in Eastbourne, Sussex on Christmas Day 1933 and trained in England, David Mackay has lived and worked in Barcelona for nearly 60 years. The practice, founded by Oriol Bohigas and Josep Martorell, in which he became a partner in 1962, MBM Arquitectes, has evolved as one of the pre-eminent architectural practices in Europe. Their work has helped to shape many cities and fundamentally influenced the evolution of European architecture and city planning.

In 1957 David married his beloved Roser Jarque who he had met when they were both tenants in the same street in Highgate, London. With characteristic understatement, he later would describe his relationship with Roser as the greatest bond of his life. It was a bond which in time resulted in six children, twelve grandchildren and two great-grandchildren.

Martorell, Bohigas and Mackay’s work is characterised by its simplicity of form and human scale. The urban spaces they designed are welcoming to their inhabitants and add to the quality and vibrancy of the very many towns and cities where they have worked. David Mackay’s urban design of Barcelona’s Olympic Village in 1992 and the more recent Design Museum in Barcelona are inspired additions to his adoptive city, enjoyed by literally millions of visitors each year.

In addition to his extensive architectural practice, David bravely became the first President of Amnesty International in Spain. He wrote and lectured widely and was a guest professor at Washington University, Saint Louis and Wisconsin University, Milwaukee. He was a senior advisor to the British Deputy Prime Minister, John Prescott in the late 1990s. In 2004, he was awarded an Honorary Doctorate by the University of Plymouth.

He was also, among a plethora of other honours and awards, an Honorary Member of the Bund Deutscher Architekten, Honorary Fellow of the Royal Institute of the Architects of Ireland and a loyal and supportive friend and Honorary Fellow of the Royal Incorporation of Architects in Scotland.

David’s recent step down from MBM may have signalled a reduction in his workload and given him more time with his beloved Roser but it also marked the start of new adventures in architecture as the Honorary President of the AxA Architects for Architecture European Forum – a cause close to his heart.

Although David died only yesterday he has already received many fulsome tributes. Among them RIAS President, Iain Connelly, commented:

“David Mackay's work, as one of the pre-eminent architects of his generation, helped shape many cities and greatly influenced the evolution of European architecture and city planning. His many built projects and masterplans testify that he was an architect of consummate skill and sensitivity who was always determined that his work should serve people's needs and improve their lives.

David was an individual of huge talent and erudition which extended to philosophy, literature, art, history and social science. All this was allied to personal humility and gentle self-deprecation. He was undoubtedly a great architect, but more importantly, a thoroughly decent human being and someone it was a great privilege to know.”

David’s old friend, the landscape architect Professor Brian Evans, said:

“In 1990 I sought out David’s leadership and mentoring for a project my practice was working on. I soon discovered he was much more than the brilliant architect I had expected. He was gentle, kind, unassuming and supportive. Since then, his wisdom, insight and enduring joy in the grit, chance and reality of great cities have fundamentally influenced my practice and my teaching. His guiding hand has helped steer my career and the company of David, Roser and their family have been among the highlights of my life. My wife Sue, who is also a landscape architect, has, like me, benefited from David’s good counsel and the enduring friendship of David, Roser and their family.”
Another of David’s good friends, the RIBA Past President and now Mayor of the great City of Bristol in the south-west of England, George Ferguson, also asked me to pass on his condolences. On hearing the news he commented:

“It was a real honour to know David and to work with him. He was one of my greatest architect and urbanist heroes. He inspires what I do.”

Most of you here today will be well aware that David was Anglo-Irish. Yet his Scottish sounding name, his affection for Scotland and the many links he forged there have resulted in the often repeated error that David was Scottish. He never refuted this and indeed took some pleasure in this additional national identity which augmented his English, Irish and Catalan roots. And believe me, all of Scotland was delighted to lay claim to David Mackay.

At the end of his detailed and intimate architectural autobiography, A Life in Cities, David summed up his journey as follows:

“For me the borders between the rich diversity of European cultures are no longer defensive frontiers but exciting portents of discovery. My heritage runs from Ireland to Catalonia, passing through the various cities of Europe. On my way through three-quarters of a century of time and many places, I have gained a mind and spirit untrammelled by narrow certainties, constantly open to exploration and the undoubted privilege of always continuing to question.”

David had the poetic spirit of the true architect. His books, A Life in Cities and On Life and Architecture, testify to the richness of his life in architecture and the profound insights he achieved. His built projects, many masterplans, publications and architectural teaching are a legacy which will continue to benefit mankind now and in future generations.

He will be forever missed.

Neil Baxter, Hon FRIAS
Secretary and Treasurer of The Royal Incorporation of Architects in Scotland


08 de Mayo de 2014
Innauguració de la nova estació de Parma (Itàlia)


20 de Abril de 2014
Tràiler del vídeo llibre dedicat a Oriol Bohigas a la nova col·lecció arquia/maestros

Presentació de la nova col·lecció de vídeo-llibres arquia/maestros el passat 25 de març de 2014 a la Reial Acadèmia de les Belles Arts de San Fernando de Madrid. La col·lecció, dirigida per Luis Fernández Galiano, està produïda i editada per la Fundació Arquia i consisteix en els enregistraments (monografies audiovisuals) d'entrevistes a arquitectes rellevants de l'arquitectura contemporània. En aquest primer lliurament, es van presentar els tres primers volums dedicats a Oriol Bohigas, Rafael Moneo i Juan Navarro Baldeweg.


04 de Abril de 2014
J.M. Martí Font entrevista a Oriol Bohigas. Catalunya Radio 10 juny 2013
Per llegir-la:

Per escoltar-la:


18 de Noviembre de 2013
Oriol Bohigas reb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
La Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga el Govern de la Generalitat de Catalunya, amb la finalitat de reconèixer les persones i col·lectius que, amb la seva aportació, hagin prestat serveis rellevants, destacats, eminents o extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

El Govern va acordar concedir la Medalla d’Or de la Generalitat a Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) per la seva “destacada trajectòria en els àmbits de l’arquitectura i l’urbanisme i la seva contribució de primer ordre a la modernitat i la projecció de Barcelona, des d’amplis interessos culturals i cívics i una clara consciència de la catalanitat”.


18 de Noviembre de 2013
Nova seu del Museu del Disseny de Barcelona. video


24 de Mayo de 2013
Desing HUB Barcelona

Edifici Disseny Hub Barcelona from Museu del Disseny on Vimeo.


23 de Mayo de 2013
BRUUM_RUUM al DHUB - Museu del Disseny de Barcelona (Maig 2013)
BruumRuum! és una instal·lació interactiva que es troba a l’espai públic de Barcelona, just al costat del museu del disseny (DHUB) i la torre AGBAR.
Aquesta instal·lació interacciona a la intensitat dels crits que provoquen els vianants que hi circulen i al soroll ambiental de la ciutat, tot canviant de forma i colors. BruumRuum! planteja un diàleg entre el visitant i l’espai públic a través del soroll i la llum, una plaça convertida en una gran orella que escolta i reacciona a les paraules. Un espai públic que sent.

BuumRuum! from David Torrents on Vimeo.


05 de Febrero de 2013
Visita guiada a l’Escola Thau organitzada per Arquitectes per l’Arquitectura (AxA)

AxA visita l'EscolaThau from Arquitectes per l'Arquitectura on Vimeo.


18 de Noviembre de 2012
David Mackay parla de Barcelona a la BBC Wales


18 de Junio de 2012
La Casa dels Xuklis. Premi Trophée Archizinc 2012
La Casa dels Xuklis ha estat guardonada a la 5ª edició dels Premis TROPHÉE ARCHIZINC 2012, en la categoria d’Equipaments Públics.
Aquest premi internacional amb caràcter bianual, s’atorga a arquitectes que hagin realitzat obres en les que s’utilitzi xapa de zinc. En el cas de La Casa dels Xuklis, tota la coberta es d’aquest material. La qualitat mal•leable i el color fosc del zinc el converteixen en un material ideal per la forma de la coberta, que en realitat representa la cinquena façana de l’edifici, elevant la qualitat arquitectònica de l’edifici amb el seu entorn.
En David Mackay i en Francesc Gual han estat els arquitectes encarregats de recollir el guardó a Paris el passat 18 de juny, en representació de MBM Arquitectes i de tot l’equip de professionals que han intervingut en la realització d’aquest projecte tant especial. La nostra felicitació a tots els que ho han fet possible.


18 de Junio de 2012
Exposició "VO20. Vila Olímpica, 20 anys de barri"
L'estudi IDP (Lluis Pau) i MBM Arquitectes han participat en el disseny de l'exposició "VO20. Vila Olímpica, 20 anys de barri", comissariada per Martha Mackay i Yolanda Pérez i que es pot veure des del 7 de juny fins el 26 d'octubre del 2012 al Centre Barri Vila Olímpica Can Gili Nou del carrer Taulat 3-5, al mateix barri de la Vila Olímpica de Barcelona.
L'exposició mostra d'una manera molt senzilla i visual els antecedents, la construcció, els inicis i l'evolució del barri a través de fotografies, vídeos i maquetes. Amb 23 lones verticals s'hi afegeixen els testimonis escrits d'alguns dels protagonistes d'aquesta transformació.


31 de Mayo de 2012
Exposició (ETSAV Maig 2012)
Continuem celebrant els 60 anys del nostre estudi.
Des del 31 de maig de 2012 es pot visitar l'expsició "MBM 60 anys d'arquitectura i ciutat 1951-2011" a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV). L'exposició és una sel.lecció del que es va poder veure al COAC del 28 d'octubre de 2011 fins el 9 de gener de 2012.


18 de Abril de 2012
Exposició (Abril-Octubre 2012)
Presentació de l'exposició "L'AGENCE MBM ARQUITECTES ET LE VILLAGE OLYMPIQUE" en el marc de les "Collections Contemporaaines" del MUSEU NACIONAL D'ART MODERN CENTRE POMPIDOU, MNAM-CCI de Paris des d'Abril fins Octubre de 2012.
L'exposició recull una sèrie dibuixos originals i maquetes de la Vila Olímpica de Barcelona 92 ​​realitzat per MBM Arquitectes, així com una sèrie de fotografies d'abans i després de les obres, que il·lustren la realització d'aquest important projecte urbà.
Aquesta exposició s'ha realitzat gràcies a la donació que l'estudi MBM Arquitectes va fer a finals del 2010 al Museu Nacional d'Art Modern - Centre Pompidou de Paris, d'un conjunt de dibuixos i maquetes originals, que representen la trajectòria de l'agència des de la seva creació el 1951 fins a l'actualitat.


16 de Marzo de 2012
Anatxu Zabalbeascoa entrevista a Oriol Bohigas a El Pais (16/03/2012)
Anatxu Zabalbeascoa entrevista a Oriol Bohigas al diari El País del 16/03/2012.
"Urbanista, polític, agitador cultural i burgés progressista, l'arquitecte de la Barcelona olímpica passa revista a 60 anys de professió i 86 de vida. Y dona un seriós repàs als polítics".

Si voleu veure i llegir l'entrevista sencera, aquest és el link de l’article:


25 de Noviembre de 2011
Exposició MBM 60 anys d'Arquitectura i ciutat 1951-2011 a TV3
Amb motiu de la celebració del 60 aniversari de MBM Arquitectes, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya acull l’exposició ‘MBM 60 anys d’Arquitectura i Ciutat 1951-2011’ que es podrà veure a la seu del COAC del 28 d'octubre del 2011 al 9 de gener del 2012, amb una sel·lecció d'obres i projectes realitzats per l'estudi al llarg de 60 anys de pràctica professional. La mostra inclou també, una selecció de fotografies de Francesc Català-Roca sobre l’obra de MBM Arquitectes.


27 de Octubre de 2011
El pasat 27 d'Octubre de 2011 s'innaugurà a la seu del COAC de Barcelona l'exposició "MBM 60 anys d'arquitectura i ciutat 1951-2011" que romandra oberta fins el 7 de gener del 2012


18 de Marzo de 2011
Oriol Bohigas, Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2011
L'arquitecte, Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) va rebre el passat dia 2 d'abril el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística. El jurat en destaca la seva tasca meritòria i brillant al front de les diverses entitats i empreses culturals que ha presidit o dirigit: Edicions 62, Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, Fundació Miró, Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i, recentment, l'Ateneu Barcelonès. També es distingeix per participar a la darrera gran transformació urbana de Barcelona, la qual, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, dissenyà i impulsà, primer com a Delegat Municipal de Serveis d'Urbanisme i, tot seguit, amb els seus socis de l'estudi MBM Arquitectes (Josep Martorell i David Mackay), que enguany fan seixanta anys de trajectòria professional.


04 de Marzo de 2011
Les torres hereten un escàs llegat històric i, com a conseqüència, suposen un repte tant per a la seva pròpia arquitectura com per a l'estructura arquitectònica de la ciutat. En les primeres dècades del Moviment Modern, aquest desafiament va donar lloc a una resposta relativament profunda: la imatge sense igual dels conjunts de gratacels a Nova York, juntament amb el tractament de l'escala de l'edifici en relació amb els carrers de Chicago, encarnaven el poder de la ciutat mercantil i de la nova cultura del capitalisme, que havia substituït a l'autoritat representada per la monarquia i l'església. Aquesta imatge es va fer extensiva tant en la concentració d'habitatges socials en torres aïllades com en la idealització romàntica de la forma icònica de les oficines amb la consegüent pèrdua de qualsevol indici d'investigació arquitectònica.
L'estructura arquitectònica de la plaça Europa planteja de nou −tant als arquitectes com als líders polítics− el repte de dur a terme una investigació en profunditat i considerar seriosament l'estructura arquitectònica de la ciutat.
La Torre Blanca de MBM, de 19 plantes, conté diferents tipologies d'habitatges reunides al voltant d'un carrer vertical i articulades mitjançant tres «places urbanes». Una a nivell del carrer, una altra estructurada al centre de la torre al llarg de quatre plantes, i una altra amb un skyline escalonat en la part superior, que no te les instal•lacions mecàniques perquè estan situades a cada planta per donar servei als habitatges respectius. Es tracta d'un primer pas per reconèixer la necessitat de disposar d'espais socials comuns que, a més, proporcionin llum i ventilació al nucli que constitueix el carrer vertical.
Està per veure si aquestes fràgils investigacions socials i formals sobre l'estructura arquitectònica de la ciutat i l'arquitectura de les torres provocaran un debat intel•lectual de cert calat pel que fa als gratacels.


04 de Marzo de 2011
L'edifici exhibeix dos corrents gramaticals, una relacionada amb la forma i una altra amb el detall de les seves façanes. La primera té a veure amb l'escala, la segona amb les seves façanes camaleòniques.
La forma irregular del volum de l'edifici estava predeterminada per l'ordenació urbanística, arran de la qual cosa ens vam adonar que, projectant una simple composició rectangular a l'estil Mondrian a la façana principal orientada a oest, el rectangle de les plantes superiors podia surar sobre la base. El buit entre els dos rectangles, amb la seva terrassa annexa, es va convertir en el lloc idoni per allotjar espais destinats a ús social.
A partir d'aquesta determinació, el rectangle inferior, relacionat amb l'arquitectura dels carrers de la ciutat, podia detallar-se a una escala més humana, en contrast amb l'escala metropolitana del rectangle superior.
La segona corrent gramatical tenia a veure amb les diferents solucions que podien adoptar-se pel que fa a l'orientació de les façanes.
Un tercer factor que es va tenir en compte va ser la referència al passat industrial del barri, expressada mitjançant el senzill marc estructural amb perfils blancs d'alumini i els panells lleugers de ceràmica de color, en al·lusió a les escasses fàbriques de maó encara existents.


22 de Febrero de 2011
En el llibre "Architecture as Space", publicat el 1957, Bruno Zevi afirma que no podem entendre l’arquitectura si deixem de banda la seva essència espacial. «L’ús de termes com ritme, escala, equilibri i massa continuarà sent imprecís fins que no aconseguim dotar aquestes paraules d’un significat específicament referit a la realitat que defineix l’arquitectura: l’espai». Zevi ens dóna la clau per respondre a la pregunta «Què és l’espai?» quan assenyala que l’espai arquitectònic té a veure amb un desplaçament successiu en el temps, que ell anomena la «quarta dimensió». És aquesta quarta dimensió, que es desplaça a través i al voltant dels espais, el que crea una arquitectura que aconsegueix acomodar un programa determinat en un lloc particular. D’aquesta manera, podem dir que la «forma es deriva de l’espai».
El Museu del Disseny, o Disseny Hub com ara se l’anomena, està situat en un solar inclinat, amb un desnivell de set metres, a la banda de mar de la plaça de les Glòries de Barcelona, al costat de la torre Agbar de Jean Nouvel i de la rotonda elevada d’una transitada autopista. El solar forma part d’un futur parc, per la qual cosa només una petita part de la superfície de l’edifici ocupa el nivell del carrer mentre que la resta queda soterrat. Aquestes restriccions són les que han determinat la distribució espacial dels 30.000 m² exigits pel programa, amb un 75% de l’edifici situat en dues plantes soterrades i un tercer soterrani, orientat al llac enfonsat del nou parc, destinat a les instal•lacions mecàniques. El 25% restant, on s’allotja un espaiós vestíbul, quatre plantes d’exposicions temporals i un auditori, està situat per sobre del nivell del carrer en la part d’ocupació restringida i es formalitza amb dos voladissos, un sobre el carrer i l’altre orientat al mar.
La situació i l’amplària de l’edifici de cinc plantes no soterrades estan relacionades amb un dels carrers de l’Eixample de Cerdà, el carrer d’Àvila, on el tancament de l’eix amb un edifici de caràcter públic és una referència a la composició urbana renaixentista. Tanmateix, el carrer es prolonga amb desplaçaments successius –la quarta dimensió de Zevi– a través del vestíbul des del qual es pot accedir directament a l’estació de metro, o per les escales mecàniques fins a la plaça de les Glòries, unint dos barris. Aquest espai públic dóna accés directe als dos costats del Disseny Hub; per un costat, a la cafeteria i a la biblioteca pública del barri; i per l’altre a la botiga i a la sala d’exposicions permanents. Les exigències d’un programa espacial detallat, juntament amb els extraordinaris constrenyiments espacials externs, defineixen la forma única de l’edifici.


27 de Enero de 2011
Des de l'Edat Mitjana, la universitat urbana s'ha basat en el pati monàstic, una forma que no només permetia agrupar diversos edificis, sinó que també afavoria la relació transversal de diferents disciplines. Aquest intercanvi d'idees va universalitzar la investigació promoguda per la forma.
L'Ajuntament de Mataró ha respost als canvis que requeria la indústria local unint forces per crear aquesta universitat politècnica amb la intenció d'apostar per les pràctiques actuals i, a més, proporcionar els coneixements necessaris per crear nous productes i serveis que ofereixin noves oportunitats d'ocupació en el futur. Tot això implicava combinar espais acadèmics amb vivers d'empreses. La resposta arquitectònica ha consistit en la creació de dos cubs d'obra vista per als espais administratius i de negocis. Tots dos es troben orientats a la ciutat, formalitzant l'entrada cap al pati universitari, revestit de blanc i amb vistes al mar Mediterrani.
En els cubs, la successió de finestres repetitives presenta uns profunds pilars on s'allotgen la carcassa estructural, els serveis verticals i l'aire condicionat, mentre que les obertures proporcionen ventilació natural durant la meitat de l'any a través de les portes dels balcons. Aquestes finestres segueixen la composició clàssica del vocabulari de base, columna i cornisa, reinterpretada mitjançant la inclinació del vidre de la planta baixa i de les dues últimes plantes, destinada a reflectir la llum del cel i del carrer en cada cas.
Al pati, les franges de finestres horitzontals i els panells de formigó armat amb fibra de vidre tenen com a objecte reproduir l'aire nàutic del mar proper, alhora que contribueixen a una distribució interna flexible dels diferents departaments universitaris.
Una pèrgola en diagonal permet una connexió gràfica entre el avant-pati, el pati universitari i l'obertura cap al mar. És potser també una indicació que les universitats han de recuperar la seva vocació urbana, connectant el coneixement i l'experiència de la ciutat mercantil i industrial amb els centres d'aprenentatge i recerca?.


27 de Enero de 2011
Residència i centre assistencial per a famílies amb nens en tractament oncològic.
Tenir cura del cuidador és una visió que ens situa en primera línia pel que fa a atenció mèdica i arquitectònica. "La salut depèn d'un estat d'equilibri ... un equilibri que, alhora, s'aconsegueix cada dia quan la persona viu en harmonia amb el seu entorn", va escriure Hipòcrates.
Aquest interès per la qualitat de l'espai es va convertir en una preocupació social del moviment modern en l'arquitectura, un interès que va estar absent durant molts segles, quan es limitava al domini dels poderosos.
La Casa dels Xuklis és un projecte pioner a Europa liderat per la Fundació de Nenes i Nens amb Càncer i nascut de la iniciativa de l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC). Va un pas més enllà que els centres Maggie's d'Escòcia ja que afegeix a la planta baixa una residència amb pati, situada en un jardí al costat de l'Àrea d'Oncologia Pediàtrica de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, un hospital que no només és una referència a Espanya, sinó també al Nord d'Àfrica, Europa de l'Est i Sud-Amèrica.
L'allotjament es distribueix en 25 llars de 30 m2 agrupades en quatre pavellons - primavera, estiu, tardor i hivern- al voltant d'un pati típicament mediterrani. Cada llar te una coberta inclinada articulada per garantir una ventilació creuada que elimina els perills de l'aire condicionat per a aquests malalts.
El pavelló de dia es independent i permet que les famílies no residents gaudeixin d'un espai domèstic on prendre un cafè i xerrar amb les altres famílies i els cuidadors professionals del centre.
MBM s’esforça per combinar els diferents elements de la composició arquitectònica amb una arquitectura més humana, però com definir aquesta tasca actualment davant l'economia, la sostenibilitat, la iconolatria, etc., segueix sent una tasca gairebé oblidada.


27 de Enero de 2011
Si a l'observació de Bismark que "la política és l'art del possible" li afegim la frase de Ruskin, per a qui "la indústria sense art és brutalitat", conclourem que el procés de crear arquitectura és també un art del possible. Es tracta de navegar per les corrents de la realitat a la recerca de sensacions de bellesa. Per aconseguir-la, cal disposar de temps per observar i reflexionar, així com posseir una ment crítica vinculada al treball artesanal.
Només podem entendre l'emplaçament d'un edifici quan el situem a la llum d'una idea intuïtiva, així comença el diàleg amb la ciutat o amb la geografia del paisatge.
La comissaria de policia havia de situar-se en la falca formada per la confluència de dues de les principals avingudes de Barcelona, davant de la plaça d’Espanya. La solució urbana havia de solucionar el problema de les diferents regulacions d'altura de les dues avingudes, responent a la vegada a la monumentalitat de la plaça circular. La decisió de crear dos ales o "aguantallibres", respon a la necessitat que tres cossos de policia independents compartissin l'accés i un vestíbul públic. I ja que l'edifici exigia la representativitat que es requereix de les forces de l'ordre en una societat democràtica, el vestíbul d'atenció al públic havia de presentar un entorn agradable a més de complir amb les obligades mesures de seguretat.
Entre les dues ales o "aguantallibres" hi ha un atri vidrat de quatre plantes amb un pati enjardinat situat a la part posterior. Les façanes d'aquestes dues ales es componen d'un mòdul continu de mainells d'acer galvanitzat amb balcons fotovoltaics en els costats sud i oest que emmarquen el vidre. Es tracta d'una vaga referència clàssica al llenguatge de base, columna i cornisa, característic dels edificis de l'Eixample de Cerdà, amb tancaments de pavès a la base i murs de formigó perforats per finestres a la part superior.
¿Bona navegació i bellesa? Només el temps ho dirà, però sense riscos no hi ha forma d'apropar-se a la bona arquitectura. Una qüestió relacionada amb l'art del possible.


14 de Diciembre de 2010
Entrevista de Josep Cuní a Oriol Bohigas el 14 de desembre del 2010 al programa Els Matins de TV3


30 de Noviembre de 2009
Entrevista a Oriol Bohigas a TV3 el 30 de novembre de 2009


25 de Enero de 1987
Entrevista a Oriol Bohigas de Josep Maria Espinàs al programa Identitats de TV3 el 25 de gener de 1987




Layer 4 copy 2 copia 4
Layer 4 copy 2 copia 3
Layer 4 copy 2 copia 2
Layer 4 copy 2 copia
Colocar aquí el contenido para id " ayerIDP"
Layer 4 copy 2 copia 2
Layer 4 copy copia